Cara a cara: Anna Soler (Part 1)

Avui comencem el cicle d'entrevistes on sortiran totes les jugadores (i entrenadores) jo ja vaig avisant.. I com no podia ser d'una altra manera l'estrena la nostra capitana: l'Anna.

1. Com vas començar a jugar a futbol?

Des de ben petita puc dir que he tingut una gran afició pels esports, però el que sempre m’ha agradat més és, evidentment, el futbol. Puc recordar perfectament les nombroses estones passades al pati de l’escola jugant-hi i quan arribava a casa també; de qualsevol porta en feia els tres pals d’una porteria. Però, malgrat la meva afició i la de moltes altres noies, a Prats de Lluçanès no es disposava de cap equip de futbol femení. I per tant, a 6è de primària vaig decidir que volia practicar algun esport com a activitat extra escolar, i així va ser, vaig decantar-me pel bàsquet i vaig apuntar-me al C.B. Prats.

Quan començava la meva sisena temporada a l’equip, van informar-me del projecte de formar un equip femení a Prats de Lluçanès. Tot i practicar un altre esport col·lectiu, la meva afició pel futbol continuava, i justament l’equip de bàsquet en què jugava s’havia dissolt per falta de gent i altres problemes, i aquests van ser motius suficients perquè fes el pas d’apuntar-me i així ser una més de l’equip.

Des de ben petita que havia desitjat jugar-hi, i avui tinc la sort de poder-lo practicar i ser una jugadora més del F.C. Pradenc; dins el meu petit món és realment important.

2. Com veus el futbol femení en general?

Històricament, trobem que la dona esportista, ha patit una desigualtat i discriminació social i cultural, fins i tot en els països més desenvolupats. En canvi, el futbol masculí sempre ha estat molt acceptat per la societat i també molt ajudat pels mitjans de comunicació i fins i tot, és considerat l’esport més seguit del món. Contràriament, el futbol femení sempre ha tingut certes dificultats per avançar. Trobem que els equips femenins se’ls adjudiquen els pitjors equipaments, instal·lacions, i horaris. L’esport femení destaca per la seva absència en els mitjans de comunicació: èxits que no reben cap reconeixement; competicions que tenen un seguiment puntual, sense continuïtat; proves femenines camuflades entre una notícia que fa referència a la prova masculina, etc. Però a poc a poc, tot i aquests inconvenients, crec que el futbol femení ha avançat en els últims temps. Això es demostra en que cada vegada hi ha més clubs que compten amb un o diversos equips femenins, aquest és el cas del F.C Pradenc que va incorporar el femení a la temporada 06-07.

Actualment encara hi ha una desigualtat visible i notable, però totes hem de vetllar perquè la dona futbolista sigui més valorada i hem de seguir afirmant amb una clara contundència que “el futbol també és cosa de dones”.

3. Què destacaries del teu joc?

Doncs, he tingut que pensar força per contestar aquesta pregunta. La veritat és que no ho sé ben bé. No destaco ni ho faré mai a nivell tàctic i tècnic i menys amb la meva poca experiència sobre el terreny de joc, però si que tinc uns principis bàsics com a jugadora: sóc conscient que és un “joc d’equip” per tant, no tinc cap inconvenient a l’hora de fer una passada a una companya que estigui més ben situada i deixar de banda l’individualisme, també intento donar el màxim de mi en un partit i en els entrenaments, tot i que a vegades sóc conscient que no m’hi he esforçat el màxim i intento millorar-ho en les properes sessions i en la competició. També, m’agrada que em cridin l’atenció i que m’aconsellin quan m’equivoco, crec que és la única forma de progressar i sovint intento rectificar els errors per sentir-me més satisfeta a nivell personal i per millorar dins les meves possibilitats.

Per tant, puc dir que no destacaria res en concret del meu joc però el que si puc dir és que tinc una seria d’objectius personals.

4. La primera temporada de capitana, que vol dir això per tu?

Doncs, primer de tot dir, que em vaig quedar bastant sorpresa quan em van donar la notícia. No m’ho esperava gens, sinó tot el contrari. Portar el braçalet dins el camp és lo de menys, suposo que s’han de tenir certes aptituds que no sé massa bé si tinc i per això dic que no crec que sigui el perfil adequat. Però, per sobre de tot, he de reconèixer que va ser i és tota una satisfacció personal saber que les jugadores de l’equip em van atorgar un vot de confiança i sempre recordaré aquest gest que per mi va ser i és realment important.

Però crec que sovint les capitanes ho som totes, com diuen les entrenadores, al camp som 11 i si no hi poséssim totes de la nostra part, aquest equip no hagués tirat endavant i no estaríem obtenint uns resultats positius dins de la nostra Lliga.